Retorn

Torno. Torno a casa. Aquesta continua sent la meva casa. He habitat en altres llocs, entre parets que per a mi mai han exhalat calor. Fins i tot he format una família amb esposa i fills, molts, tal vegada massa, raó per la qual he acabat sucumbint a la solitud. En definitiva, el meu retorn pot ser que no sigui mes que una conseqüència d'aquesta solitud.

Han passat quaranta anys i de nou em trobo en aquesta vella casa, esgarrapada pel temps i ennegrida per l'abandó, sense tot just cap valor. Però encara perduren en ella les velles cortines florejades, tan apedaçades per la meva mare. Encara ensenyen allí els seus costillares les antigues persianes de fusta que el meu pare s'aprestava a reparar quan el sol i la pluja les descomponien. Encara sento entre aquelles parets el sord rumor de les sabatilles desgastades del meu avi, traslladant la seva derrotada figura entre la seva habitació i el bany. I sobretot, i no sé molt bé perquè, encara perdura en la meva memòria, (o és en la memòria de la casa?), el silenciós, tou, tènue, espiritual i cadenciós deambular del nostre gat, del meu gat Pepo –negre i blanc tacat per la llum i per les ombres de l'Univers- que em distingia entre tots els habitants de la casa.

REGRESO

Regreso. Regreso a casa. Ésta sigue siendo mi casa. He habitado en otros lugares, entre paredes que para mí nunca han exhalado calor. Incluso he formado una familia con esposa e hijos, muchos, tal vez demasiados, razón por la cual he acabado sucumbiendo a la soledad. En definitiva, mi regreso puede que no sea mas que una consecuencia de esa soledad.

Han pasado cuarenta años y de nuevo me hallo en esta vieja casa, arañada por el tiempo y ennegrecida por el abandono, sin apenas valor alguno. Pero todavía perduran en ella las viejas cortinas floreadas, tan remendadas por mi madre. Todavía enseñan allí sus costillares las antiguas persianas de madera que mi padre se aprestaba a reparar en cuanto el sol y la lluvia las descomponían. Todavía oigo entre aquellas paredes el sordo rumor de las zapatillas desgastadas de mi abuelo, trasladando su derrotada figura entre su habitación y el baño. Y sobre todo, y no sé muy bien porqué, aún perdura en mi memoria, (¿o es en la memoria de la casa?), el silencioso, mullido, tenue, espiritual y cadencioso deambular de nuestro gato, de mi gato Pepo –negro y blanco manchado por la luz y por las sombras del Universo- que me distinguía entre todos los habitantes de la casa.

K.L.