El jardí

Va saltar a la vora del mur. La seva mirada es va posar en mi com el plom es posa en el fons de l'aigua. Jo m'ocupava dels meus rosers, sempre els he estimat. Els considero la reialesa de les plantes. Al principi vaig tractar d'ignorar aquesta mirada. Però aquesta actuava com un imant i no passaven ni vint segons sense que tornés el meu cap per a comprovar que l'intrús encara romania allí, sobre el mur que tanca el meu jardí. Què fer en aquest cas? Llançar-li una pedra per a fer-lo saltar? Mostrar-me indiferent i ignorar-ho per complet? Imitar, com fan els nens, un lladruc, un grunyit, el sord esbufegar d'algun feroç animal per a provocar-li la fugida? Vaig acabar per ficar-me a la casa, a l'abric d'aquella mirada que tant em *conturbaba. Però ni encara així vaig aconseguir asserenar el meu esperit.

De tant en tant, acudia al finestral que dona al jardí. I després de les cortinetes, com un autèntic rufià, entrellucava aquella figura posada sobre el mur, mirant fixament cap al meu habitatge. Era indubtable que esperava pacientment el meu retorn. I vaig tornar al costat de les roses. No vaig poder evitar-ho. Dins de la casa era major la meva inquietud. En un primer moment, el cor em va fer un tomb d'alegria. L'intrús havia desaparegut! Cansat, segurament, d'observar a un subjecte tan vulgar i avorrit com jo, havia abandonat la seva talaia. Em vaig sentir com si de sobte m'hagués llevat de damunt un vestit vell i brut.

El sol tornava a caldejar la terra; les roses, a omplir de fragància l'univers sencer; l'herba, a brillar com a autèntiques agulles de plata; i fins i tot el refilo d'alguns ocells, embellia el silenci amb petits contrapunts replets d'harmonia. Però, sobtadament... No podia creure-ho! Aquell ser havia saltat al peu del cirerer, sobre el rectangle on tres mesos abans havia enterrat, esquarterada i ficada en bosses de plàstic, a la meva esposa.

La policia havia ensumat per tots els racons de la casa, sospitat de tots els veïns i, per descomptat de mi, el marit. Però havia acabat per diluir-se en la més tediosa incompetència i arxivant el cas. I ara... Aquest inquietant felí venia a remoure les escombraries que enterbolia el meu interior, a introduir en la meva ànima el foc d'un infern que romania latent des que vaig cometre aquell terrible crim. Amb la seva mirada. Amb la seva acusadora mirada. Només amb això em precipitava al pou més sinistre d'una bogeria que, de sobte, em va resultar insuportable. Vaig córrer espaordit, fora de mi, cap a la casa, a la recerca d'una arma que em deslliurés per sempre d'un sentiment de culpa que em devorava per dins.

Abans de transposar la porta, amb la desesperació que demostra un nàufrag moments abans d'enfonsar-se irremeiablement en l'oceà, vaig tornar el meu cap i li vaig llançar una última mirada al gat acusador. Però aquest seguia en el mateix rectangle de sorra, amb el pèl crespat i una mirada que em va penetrar fins a la medul·la, acabant per desintegrar la petita llum de seny que encara aletejava en el meu esperit malgrat la degradació en la qual em trobava sumit.


EL JARDIN

Saltó al borde del muro. Su mirada se posó en mí como el plomo se posa en el fondo del agua. Yo me ocupaba de mis rosales, siempre los he amado. Los considero la realeza de las plantas. Al principio traté de ignorar esa mirada. Pero ésta actuaba como un imán y no pasaban ni veinte segundos sin que volviese mi cabeza para comprobar que el intruso aún permanecía allí, sobre el muro que cierra mi jardín. ¿Qué hacer en ese caso? ¿Arrojarle una piedra para hacerlo saltar? ¿Mostrarme indiferente e ignorarlo por completo? ¿Imitar, como hacen los niños, un ladrido, un gruñido, el sordo resoplar de algún feroz animal para provocarle la huida? Acabé por meterme en la casa, al abrigo de aquella mirada que tanto me conturbaba. Pero ni aún así logré serenar mi espíritu.

De tanto en tanto, acudía al ventanal que da al jardín. Y tras los visillos, como un auténtico rufián, atisbaba aquella figura posada sobre el muro, mirando fijamente hacia mi vivienda. Era indudable que esperaba pacientemente mi regreso. Y regresé junto a las rosas. No pude evitarlo. Dentro de la casa era mayor mi inquietud. En un primer momento, el corazón me dio un vuelco de alegría. ¡El intruso había desaparecido! Cansado, seguramente, de observar a un sujeto tan vulgar y aburrido como yo, había abandonado su atalaya. Me sentí como si de repente me hubiera quitado de encima un traje viejo y sucio.

El sol volvía a caldear la tierra; las rosas, a llenar de fragancia el universo entero; la hierba, a brillar como auténticos alfileres de plata; e incluso el gorjeo de algunos pájaros, embellecía el silencio con pequeños contrapuntos repletos de armonía. Pero, súbitamente... ¡No podía creerlo! Aquel ser había saltado al pie del cerezo, sobre el rectángulo donde tres meses antes había enterrado, descuartizada y metida en bolsas de plástico, a mi esposa.

La policía había husmeado por todos los rincones de la casa, sospechado de todos los vecinos y, por supuesto de mí, el marido. Pero había acabado por diluirse en la más tediosa incompetencia y archivando el caso. Y ahora... Ese inquietante felino venía a remover la basura que enturbiaba mi interior, a introducir en mi alma el fuego de un infierno que permanecía latente desde que cometí aquel terrible crimen. Con su mirada. Con su acusadora mirada. Sólo con eso me precipitaba al pozo más siniestro de una locura que, de pronto, me resultó insoportable. Corrí despavorido, fuera de mí, hacia la casa, en busca de un arma que me librase para siempre de un sentimiento de culpa que me devoraba por dentro.

Antes de trasponer la puerta, con la desesperación que demuestra un náufrago momentos antes de hundirse irremediablemente en el océano, volví mi cabeza y le lancé una última mirada al gato acusador. Pero éste seguía en el mismo rectángulo de arena, con el pelo encrespado y una mirada que me penetró hasta el tuétano, acabando por desintegrar la pequeña luz de cordura que aún aleteaba en mi espíritu a pesar de la degradación en la que me hallaba sumido.

K.L.